RIN 111 - 70è aniversari de l'ordenació presbiteral

RECORDS I NOTÍCIES

Núm. 111 – Maig 2012

70è aniversari de l'ordenació presbiteral

 

El dia 30 de maig de 1942, a la capella del Seminari Conciliar de Barcelona, i pel ministeri del bisbe Miquel dels Sants Díaz Gómara, el Dr. Pere Tarrés fou ordenat sacerdot, juntament amb altres deu preveres diocesans i cinc salesians. Ara fa 70 anys. Va ser un fet cabdal per a la seva vida i un gran do per a l’Església i particularment per a la nostra Terra.

Per aquest motiu Records i Notícies es complau a transcriure l’homilia que el Dr. Ramon Daumal, bisbe auxiliar de Barcelona, va fer en la trobada sacerdotal del dia 17 de juny de 1992, en què es festejava el cinquantenari d’aquesta ordenació presbiteral.

Digué el Dr. Daumal: “Barcelona ha estat i és rica en sacerdots dignes, exemplars... Però no donaré mai prou gràcies al bon Déu pels anys sacerdotals viscuts en contacte i amb una certa amistat i convivència amb el Dr. Pere Tarrés, que vingué a Sarrià l’any 1944, quan un servidor era vicari, fins a la seva mort, l’any 1950.

El seu ser sacerdot, que era vida, impuls al seu ministeri sacerdotal, és extraordinàriament exemplar i estimulador.

El més admirable és que durant la seva vida tot apareix normal. La seva santedat sacerdotal de plena identificació amb Jesucrist, sacerdot i víctima, no era cridanera; s’amagava en una normalitat feta de delicadesa, d’atenció, de servei. És després, en el record dels fets viscuts i en el coneixement del seu Diari íntim i del seu Diari de guerra, que se’ns descobreix la profunditat del seu sacerdoci, concebut i viscut com una plena identificació amb Jesucrist, que fa sempre la voluntat del Pare i s’ofereix com a víctima per la salvació dels homes. Em digué un dia: “De santedat sacerdotal veritable només n’hi ha una: una gran caritat, amassada amb una profunda humilitat.” I ell ho visqué plenament.

El seu desig de ser sacerdot, jo diria, que se li descobreix en els seus anys de jove apòstol de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Com estimava i ponderava els consiliaris! No n’és també un signe la seva consagració virginal als 22 anys? Un dia digué al passar pel carrer d’Anglí, arran de les parets dels jesuïtes: “Sentia un desig de trobar-m’hi a dins, però el meu cor em deia que havia de ser sacerdot diocesà.” I atribuirà aquest anhel a la Federació.

El seu Diari íntim i el Diari de guerra, com també els vuit anys de sacerdoci (1942-1950), ens revelen el seu ser sacerdot, que dóna explicació i sentit al seu fer sacerdotal. A l’any 1940 escriu: “Us dono gràcies per haver-me elegit sacerdot vostre, Senyor; no en vull ésser ni per a adquirir honors; ni prestigi, ni riqueses. Senyor, aspiro a ésser un altre Crist.”...

I escriu el dia 12 de gener de 1941: “Jesús meu, avui us ofereixo, amb tota la fermesa i decisió i alegria del meu cor, la meva vida, lliurement, com a víctima de l’Amor vostre perquè m’immoleu a Vós, quan us plagui, i en la forma que us plagui.” Aquesta és la seva actitud i disposició en el camí vers l’ordenació sacerdotal.

A la vigília de l’ordenació escriu: “Senyor, demà sacerdot... Propòsit? Un, Senyor! Sacerdot sant, costi el que costi... el factor humà és igual a zero. Haig de ser, simplement, un instrument de Déu. Per això, Senyor, m’entrego, em dono, bolco el meu cor en el vostre... Em ratifico, amb més fervor i consciència, als propòsits dels Exercicis de sotsdiaconat. M’abraço a la Creu amb tota l’ànima. Víctima vostra... Senyor, accepteu... els meus desitjos d’entrega, d’immolació, de víctima, d’obediència i de santificació. Demà, Senyor, seré tot vostre”.

Amb aquesta actitud i disposició va a l’ordenació sacerdotal. En una carta dirà:“El sacerdot, a l’altar, s’ha de sentir-se realment víctima,  altrament... el sacerdot és un pur comediant”.

El seu ministeri fou un servei a l’Església i una entrega total als germans. A la seva mort, foren més d’un sacerdot els que ompliren els ministeris que ell exercia. I eren molts els que es confessaven o li demanaven consell, i els atenia com si no tingués res més a fer... 

S’havia ofert com a víctima i la seva ofrena fou acceptada. Abans d’ordenar-se. El dia 12 d’abril del 1942, escrivia: “Prega que pugui pujar a l’Altar amb ànima pura i santa; que sigui una oblació agradable a Déu, ajuntada a l’Hòstia Santa”. Calia veure’l a l’altar dient missa per adonar-se el que significava per a ell celebrar l’Eucaristia. Per això, en la darrera malaltia, se li recolliren paraules molt significatives sobre aquesta victimació: “Al celebrar m’he sentit ofrena i víctima... Jo no comprenc el sacerdoci d’altra manera que donant-se totalment i matant-se per les ànimes” (28 maig 50). “He sentit tota la follia de l’apostolat i m’he llençat de ple a tot el que fos fer d’apòstol, i amb tota l’ànima, malgrat no trobar-hi consol. El meu sacerdoci ha estat sempre un martiri” (l2 juliol 50). “De vegades penso en sant Francesc Xavier, que moria contemplant Xina que volia convertir; jo contemplo fàbriques i xemeneies...” (20 de juliol de 1950). “Em preparo per a morir com un bon sacerdot. Ara celebro la meva darrera missa... Quin goig haver pogut ser sacerdot i morir en un acte continuat d’amor i sofriment, com una presentalla digna del Pare del cel” (11 d'agost de 1950).

Aquests sentiments no s’improvisen. Busquem-ne les fonts. Estimà i visqué la puresa com a jove –recordem els seus parlaments a la joventut fejocista– i com a sacerdot, d’una manera extraordinària. El seu celibat sacerdotal no era distanciador sinó curull d’amor universal, paternal, espiritualitzador. Dues noies rehabilitades pel seu apostolat en la Protecció de la dona i a l’Hospital de la Magdalena dipositaren dos lliris damunt el cos difunt de Mn. Pere Tarrés. La delicada puresa de Mn. Tarrés es palpava, es traslluïa.

I visqué el seu sacerdoci amb esperit de pobresa. De deseiximent total. A l’hora de la mort, només se li trobaren vuitanta cèntims, que es guarden com a relíquia. Però era una pobresa pulcra, riallera, senzilla, comprensiva... Certament no podia tenir ni guardar diners, mentre hi haguessin necessitats al seu entorn.

No ens l’imaginem cridant l’atenció o essent diferent dels altres. En ell tot apareix normal. Se m’ha demanat un article sobre Mn. Tarrés i el descric, més o menys així: noi enjogassat i rialler irradia joia i bondat, enmig de les entremaliadures pròpies de l’edat. Estudiant seriós i conscient, és bon company i comunicatiu i acaba la carrera amb premi extraordinari de Medicina. Jove entusiasta, encoratja la joventut pels camins de la fe, en la pròpia realització humana, en l’estima i respecte a la dignitat de la noia, per la joia d’una puresa baronívola. Sacerdot deixa una empremta d’amor a Déu i als homes. Tot en ell es mou enmig d’una gran normalitat. No es fa notar; és com un de més... però deixa una estela de pau, de simpatia, que al deixar-nos feia assaborir la profunditat d’una persona que no pensa en ella, sinó sempre en els altres. Era la caritat amassada amb una  gran humilitat...

Aquest és el sacerdot mossèn Tarrés que he conegut i estimat. Demanem-li la fidelitat i la joia del nostre sacerdoci i que ens obtingui, per a la nostra estimada arxidiòcesi de Barcelona, moltes i santes vocacions sacerdotals”.


NOTÍCIES

Dimecres 30 de maig, festa del beat Pere Tarrés

A les 19.30 h, Missa concelebrada a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, presidida per Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona.En acabar, cant dels “goigs” i pregària davant del sepulcre del Beat, i veneració de la relíquia.

Núria 

El dia 1 de setembre, festivitat de Sant Gil, patró dels pastors de Núria, en el santuari marià dels Pirineus es beneirà una imatge del Beat Pere Tarrés.

FOTOS

1. El Dr. Tarrés i Mn. Ramon Daumal en l’acte de l’entrada de Mn. Pere Solà com a rector de Mataró. 12 octubre 1948.

2. El Dr. Tarrés i Mn. Ramon Daumal en la taula presidencial, en la festa dels Jocs Florals de Sarrià del 1948.

3. Mn. Ramon Daumal, el Dr. Tarrés i Mn. Francesc Sardà, en el bosc del santuari de la Mare de Déu de Falgars.